Sessió de poesia (II)

Josep Carner:

“Cançoneta incerta” d’El cor quiet (1925)

Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena! És a la vila o és al pi de la carena? Un lliri blau, color de cel, diu: -Vine, vine!- però: -No passis!- diu un vel de teranyina. Serà drecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camí d’enamorat, colgat de mata? És un recer per adormir qui passi pena? Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena? Qui sap si trist o somrient acull a l’hoste? Qui sap si mor sobtadament sota la brosta? Qui sabrà mai aquest camí a què convida! I és camí incert cada matí, n’és cada vida!

SALVADOR ESPRIU

“Assaig de càntic en el temple”, de El caminant i el mur  (1954)

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.